(F)
Es tracta del "Decret de Sequera", on s'estableix un capítol d'actuacions destinades a garantir l'abastament a la població tot pal·liant, en la mesura que sigui possible, els gravíssims efectes de la manca de reserves d'aigua per als diferents usos. Aquestes actuacions queden establertes en cadascun dels escenaris previstos pel Decret en funció dels llindars d'excepcionalitat del volum d'aigua embassada.
D'aquesta manera, a mesura que hem anat avançant cap a escenaris cada vegada més greus, ha anat augmentat el grau restrictiu de les actuacions. Aquests escenaris, en la seva fase final, són els d'excepcionalitat I, excepcionalitat II i d'emergència. Al llarg de tots aquests mesos hem anat recollint moltes reflexions al voltant de la necessitat d'avançar cap a una nova cultura de l'aigua basada en l'ús eficient del recurs, l'estalvi i el consum solidari.
Les nostres propostes han apel·lat sempre a la sensatesa, al sentit comú i a la responsabilitat de tots: des dels gestors fins als consumidors, sigui quin sigui l'ús que fan del recurs. Una crida a la participació que recull explícitament el Decret, quan s'estableix que:
"Per tal d'afrontar aquesta escassetat de recursos hídrics cal apel·lar a totes les administracions amb competències en la matèria i aconseguir un alt grau de col·laboració de la ciutadania".
Qui signa aquestes cròniques a Sostenible ha mantingut durant fa més d'un any una especial atenció a l'evolució de l'episodi de sequera que estem patint. Però tot i així, tot i saber des d'un primer moment que aquest era un període especial, en el qual, per primera vegada, s'evidencien les conseqüències directes que el canvi climàtic pot tenir per a tots nosaltres, no pensava que arribaríem mai al tercer nivell d'excepcionalitat previst al Decret de Sequera, és a dir, el nivell d'emergència.
Barcelona no pateix restriccions en el subministrament d'aigua als domicilis des de l'any 1953. Aquell any, com a conseqüència d'un episodi de sequera menys greu que el que patim ara, a mitjan del mes de maig s'iniciaren talls programats que deixaren els habitatges de la ciutat sense aigua durant unes set hores al dia. Però malauradament la situació no ha fet més que agreujar-se al llarg de les darreres setmanes, i de la mateixa manera que el passat 4 de febrer el sistema Ter-Llobregat, que dóna abast d'aigua el 92% de la població d'aquest país, entrava en fase d'excepcionalitat II, tot sembla indicar que, de no produir-se un canvi brusc en el panorama meteorològic, una alteració de les previsions que porti abundants i perllongades pluges en els propers dies, el sistema que fa arribar l'aigua potable a bona part dels catalans pot entrar en fase d'emergència i fer inevitables els tant indesitajables talls en el subministrament.
I és davant aquest escenari, aquesta possibilitat de viure un període curt de restriccions, que cal conservar la calma i apel·lar com mai a l'alt grau de col·laboració que demana el Decret.
Ja tindrem temps d'esbatussar-nos amb picabaralles dialèctiques absolutament estèrils en temps de crisi. Ja discutirem d'aquí un temps, i sota els paraigües, si les eines fetes servir per fer front a la situació han estat les més adients o si d'altra banda algú ha intentat practicar l'oportunisme davant les moltes possibilitats d'errada que ofereix la gestió de la complexitat. Ara el que toca és fer pinya.
Tots, ara mateix.
Ara el que cal és sumar esforços, aplegar eines d'aquí i d'allà, totes, les que calguin. El que ahir era impensable avui pot ser contemplat. Parlem-ne. Treballem. El més important ara es plantar cara a la crisi i actuar junts per resoldre-la de la millor manera possible. És probable que arribin les restriccions però si ens hi posem ho seran per menys temps del que podria ser. Tots som cridats a la participació. Apleguem esforços.
