Les ciutats en transició -o transitions towns- són una suma de moviments locals que pretenen mitigar els efectes d'un futura crisi global relacionada amb el peak oil. Aquests moviments es compten per centenars sobretot en el món anglosaxó i s'estan estenent a altres països. Les ciutats en transició pretenen també aprofitar l'ocasió per adoptar un model més sostenible que potenciï l'autosuficiència tot reduint la petjada ecològica, model que és vist amb ulls crítics per alguns economistes i defensat pels partidaris del decreixement.
El punt de partida de les ciutats en transició és la presa de consciència d'una comunitat - una poble, un barri, una illa o una petita ciutat - sobre les possibilitats de reduir la dependència del petroli a través d'una suma d'iniciatives locals. A partir d'aquí no hi ha una fórmula tancada. Això sí, les iniciatives han de ser coherents amb la sostenibilitat i amb el propòsit principal de fer camí (transició) cap a un altre model i s'han de situar en el marc d'un pla de futur per un període de temps prou llarg (15-20 anys). Res a veure amb Masdar o altres projectes de caire sostenibilista que parteixen de zero i disposen de grans inversions per construir un gran aparador mundial. El moviment de les ciutats en transició no busca el màrqueting i es basa en ciutats i pobles ja existents.
La idea és transformar la realitat tot potenciant un seguit de paràmetres, entre ells: adaptació de l'edificació existent per a assolir la màxima eficiència; restriccions al desenvolupament de vivendes unifamiliars; construcció amb elements prefabricats; reciclatge de la runa; racionalització de la mobilitat; recuperació de terrenys per a l'agricultura de cara a potenciar l'autosuficiència alimentària i el consum de proximitat; foment de l'economia local de manera que el consum beneficiï en la mesura del possible els negocis de la pròpia comunitat i, dintre d'aquesta línia, creació de moneda pròpia; estímul de la divulgació per tots els mitjans disponibles de les diferents iniciatives; creació de bancs del temps; recerca de la complicitat i/o col·laboració dels poders públics locals.
Perill autàrquic o protecció contra la globalització?
Un dels temes de debat més importants que planteja el moviment de les ciutats en transició és si contribueix a la creació de comunitats progressivament tancades a l'intercanvi exterior o, per contra, si només es tracta de prendre algunes mesures de suport a l'autosuficiència per reduir la petjada ecològica. I fins a quin punt un suposat tancament és positiu?
Josep Maria Sayeras, professor del departament d'economia d'ESADE i expert en economia internacional indica que "les transition towns em fan pensar en el socialisme utòpic, en crear petites comunitats autosuficients que s'estendrien en xarxa a la resta de la societat en un procés gradual". Afirma que hi veu "trets autàrquics en aquest plantejament i en la mesura en què això es faci implica aïllar-se del món, cosa que no és bona".
Eduard Folch, membre de la Xarxa pel Decreixement, i coneixedor directe de les experiències britàniques, coincideix en que "una comunitat totalment tancada està destinada al fracàs i la interrelació sempre és bona" però remarca que "això no té res a veure amb la globalització tal com la coneixem, ja que aquesta es desenvolupa en el marc d'una economia que no té en compte els interessos de les persones". Folch està convençut que el peak oil canviarà les tendències: "la globalització es basa en el transport i aquest en el petroli; gran part de l'energia es gasta en transport. Això vol dir que la futura crisi del petroli comportarà una contracció inevitable del transport a llarga distància i de la globalització, que farà agafar molta més importància a les economies locals".
Per la seva banda, Josep Maria Sayeras reconeix alguns elements valuosos en les iniciatives relacionades amb les ciutats en transició: "fórmules com els bancs de temps poden funcionar perfectament perquè és un comerç immaterial". Però, en altres pràctiques, estableix alguns matisos relacionats amb l'escala d'aplicació: "elements com el bescanvi funcionen en comunitats petites i de manera limitada però a una escala més gran comporta dificultats per encaixar l'oferta i la demanda".
Un altre debat és el de la moneda pròpia. Actualment aquesta iniciativa s'ha estès a diversos municipis d'Europa, especialment a Alemanya, no necessàriament identificats amb les ciutats en transició. A Totnes, ciutat pionera i emblemàtica del moviment, han establert una moneda local. Josep Maria Sayeras creu que "en principi l'existència d'una moneda d'aquest tipus et protegeix dels efectes exteriors d'una crisi financera". El que succeeix és que aleshores cal definir un tipus de relació entre la moneda local i l'exterior: "es pot optar per un tipus de canvi fix o fluctuant, però la clau no és això sinó quins mecanismes de funcionament s'estableixen, per exemple si es deixa circular moneda exterior en el propi territori i quanta, en definitiva, cal regular aquests fluxos". I aquí és on Sayeras hi veu un problema: "la contrapartida als avantatges de la protecció de les crisis financeres internacionals és que la creació de múltiples monedes locals demanaria posar en marxa més burocràcia" I ho exemplifica de la següent manera: "si la meitat de municipis de Catalunya ho fessin doncs caldria crear 450 burocràcies locals destinades a gestionar aquest tema i això suposaria més costos".
Eduard Folch, recorda que "hi ha diverses monedes locals en funcionament a Europa però això no suposa cap problema perquè estan destinades a unes funcions limitades, a uns àmbits concrets, i no entren en conflicte amb l'euro"
Pragmatisme i xarxes
El moviment de les ciutats en transició té un a motivació pragmàtica. Respon a un problema que es troba en l'horitzó immediat, tal com va assenyalar el seu creador Rob Hopkins en una entrevista concedida a la prestigiosa publicació New Scientist a principis de 2010: "Cap el 2030 entrarem en una fase de creixent volatilitat pel que fa al preu i a la disponibilitat de petroli. Per una economia acostumada a funcionar amb un subministrament continu i barat de petroli, això suposa una transició històrica". Una idea vinculada a aquest enfocament és la de resiliència ecològica o capacitat d'un ecosistema -incloent-hi el subsistema social- per resistir pertorbacions i mantenir-se.
Segons aquesta visió estaríem davant d'una adaptació local a un canvi global més que no pas davant les clàssiques posicions de transformar el món des de l'activisme ambiental, totalment legítimes però de vegades poc estructurades en el seu conjunt i marcades des de fora per una o altra organització sovint molt ideològica. També supera les receptes provinents de la divulgació ecologista de posar en marxa pràctiques a títol individual per reduir l'empremta ecològica en la vida quotidiana. Segons Hopkins a partir del convenciment de cadascú cal fer un pas més enllà i posar en comú una acció programada. D'aquí la importància de col·laborar en xarxa.
El procés de posar en marxa una ciutat en transició passa per la creació de xarxes de conscienciació de manera que els membres intercanviïn coneixement i adquireixen la sensació de poder efectiu. Hopkins sempre ha remarcat que es tracta de "crear una paraigua per iniciatives que de vegades ja estan en el territori" Es tracta, doncs, d'articular grups i tasques que es potenciïn mútuament.
A Totnes, el conegut com a Energy Descent Action Plan cobreix tota una sèrie d'àmbits. Doncs bé quan una persona vol saber-ne més de cada àmbit amb un clic al web corresponent podrà saber tot el que s'hi ha desenvolupat fins al moment; assabentar-se de conferències, debats, tallers o reunions per aprendre, etc. D'aquesta manera es produeix un efecte multiplicador del coneixement. El sistema organitzatiu de Totnes s'estructura en grups temàtics de treball que corresponen a les àrees que han estat identificades com a estratègiques pel futur de la població. Cada grup s'encarrega de dinamitzar l'activitat en la seva àrea des de la divulgació fins a la implementació.
Origen i extensió d'un moviment
Tot va començar a la població de Kinsale (Irlanda) el 2005 amb la redacció d'un pla de reducció del consum energètic per a aquest nucli de 7000 habitants. Aquest document va néixer com un treball fet per estudiants de permacultura (disseny d'hàbitats i sistemes d'agricultura sostenibles) del Kinsale Further Education College sota la direcció de Rob Hopkins. Professor d'aquesta matèria, Hopkins està considerat com el pare del moviment. Ha estat cofundador del Transition Network i autor de The Transition Handbook: From oil dependency to local resilience (2008).
Una de les virtuts de l'estudi va ser preparar un full de ruta que definia i concretava de quina manera una comunitat podria fer la transició d'una ciutat de consum d'energia elevat a un de baix en resposta al desafiament del peak oil. Una ruta que establia una clara visió d'un futur diferent tot plantejant un calendari precís per a la seva realització en els següents àmbits: energia, alimentació, turisme, educació i salut. L'altre element destacat de l'estudi era que estava pensat perquè diverses comunitats i pobles de qualsevol lloc del món poguessin adoptar processos semblants.
D'aleshores ençà i de forma progressiva, diverses poblacions d'Irlanda i sobretot del Regne Unit han anat adoptant el que es coneix com a models de transició. La majoria tenen una població inferior a 20.000 habitants però de vegades superen aquest llindar, com és el cas de Bristol amb 400.000 habitants. Actualment el moviment s'ha estès a centenars de comunitats principalment situades a països de parla anglesa i en menor grau a d'altres. Un dels instruments clau del procés ha estat el web transition network.
Aprendre de l'experiència
El moviment de les ciutats en transició té relació amb la el concepte de decreixement de Serge Latouche però no és el mateix. Segons Eduard Folch, "el moviment de Latouche ens vol convèncer per la teoria, mentre que les transition towns volen posar en pràctica un seguit de mesures per veure quin resultat donen". De fet, no totes les iniciatives possibles estan definides des del principi sinó que es pretén que el moviment vagi generant noves solucions i propostes a mesura que avanci, creant grups de discussió i de treball. Folch hi veu "com un experiment que té lloc en diverses comunitats, com diuen els anglesos es tracta d'un approach".
A Catalunya i a la resta de l'estat el moviment es troba en un estat incipient. S'ha creat Barcelona en transició i Transició Vilanova i la Geltrú, entre d'altres nodes, però el nivell de desenvolupament està molt lluny del d'Anglaterra i altres països. Curiosament -assenyala Eduard Folch- "en el moviment de Barcelona hi ha moltes persones implicades d'origen anglosaxó i alemany". El que sí que és cert és que s'estan desenvolupant des de fa temps iniciatives concretes com bancs del temps i monedes locals (per exemple l'ecoseny) que les ciutats en transició incorporen en el seu esquema de funcionament.
