Castells de la Mercè a Barcelona. Calen prou més d'un centenar persones per a aixecar un castell de 9, i encara més per a carregar-ne un de10. Un petit exèrcit. O una colla castellera gran, que ve a ser el mateix: "força, energia, valor i seny". Ara que costa tant d'aplegar la gent per a fer activitats col·lectives, una colla castellera és un miracle. Adults i menuts, personal de tota mena i extracció social, assajant entre setmana i anant d'una banda a l'altra cada diumenge. Sembla cosa d'altres temps. Però passa ara, i com mai abans.
Hi ha una seixantena de colles castelleres a Catalunya. O sigui, milers de castellers en actiu. I dotzenes de milers de seguidors, entre els quals em compto. Vinc de Montblanc, a tocar de Valls. Des de menut, els castells formen part del meu paisatge. Se m'entelen els ulls quan sento les gralles, se'm trenca el bleix quan la canalla corona el pom de dalt. Hi ha algun ingovernable atavisme en joc. No sóc l'únic. Al revés: els castells enganxen, ningú passa de llarg.
El passat sant Ramon, els Castellers de Vilafranca van carregar i descarregar un 3 de 9 folrat i amb agulla per primer cop a la història. Sant Ramon i sant Felix fan una parella imbatible. Comparteixen tancament d'agost i una de les trobades castelleres més destacables. Darrerament han florit colles arreu de Catalunya i més enllà, però Valls, Tarragona, Terrassa i Vilafranca tallen el bacallà. Terrassa i Vilafranca: de Tarragona a Barcelona. Quan jo era petit ningú s'ho hauria imaginat.
L'entusiasme s'ha vist completat amb la tècnica. Els Minyons de Terrassa en són l'evidència. Ja havia passat en el món de l'esport. Els castells han entrat en l'era de l'alt rendiment. Fins on arribarem? Un castell de 8 era el súmmum fa quatre dies. Els de 9 són ja cosa habitual i se'n veuen alguns de 10. Carregarem algun dia un castell d'11? Podria ser. Bolt ha corregut 100 metres en 9,58 segons. També semblava impossible...
Amunt!
A Banganga Tank, al cor de Mumbai, a l'estat indi de Maharashtra, un enorme cartell amb castellers convoca a la festa. De fet son dahi handis, torres humanes que aixequen amb motiu de la celebració del Krishna janmashtami (la festa de Krishna, una de les reencarnacions del déu Vishnú), però semblen castells com els nostres: la pinya, el folre, els terços i els quarts... Després ja només puja un pilar. Però s'agafen i s'enfilen com ho fem nosaltres. I arriben als 10 pisos! És un cas de convergència i vicariança, com passa amb els mamífers placentats europeus i els marsupials australians. No tenen gralles, llàstima.
Potser hi altres menes de castells que no sabem a altres llocs. No ho crec, el món s'ha tornat petit i la informació circula amb fluïdesa. Se sabria. Sí que comencen a expandir-se els nostres. Al municipi de Lo Prado, prop de Santiago de Xile, hi ha una colla castellera des de 2006. Gent humil i mig marginada que ha trobat en els castells una manera de recuperar l'urc de fer coses junts, de sentir-se importants treballant a la plegada. "Entre tots ho farem tot", dèiem anys enrere. És això.
"Amunt!", diu el cap de colla, i el castell arrenca. "Amunt!", diuen els xilens i molts esdevenen ú. Ves per on, hem exportat una paraula. Més que això. Hem exportat una manera de fer col·lectiva. La consigna també val per a nosaltres."Amunt!".
*Article publicat a El Periódico de Catalunya
