Els indicadors i les certificacions encarrilen la nostra quotidianitat. Quasi tothom viu pendent de l'Euribor, que condiciona la quota hipotecària, o de l'IPC, que determina els increments salarials. Les normes ISO garanteixen la bondat del funcionament de molts processos i els índexs Ibex o Dow Jones dictaminen la salut de la borsa (que no és la de l'economia, per cert).
Entre 1994 i 1998, va néixer i es va consolidar als Estats Units la certificació LEED (Leadership in Energy and Environmental Design), auspiciada per l'U.S. Green Building Council, amb l'objectiu certificar l'adequació sostenibilista de les noves construccions, de disseny d'interiors, de nous barris, etc. Respon a un ampli ventall de criteris energètics, materials i d'emissions que donen lloc a quatre nivells d'excel·lència diferents. Milers d'edificis dels Estats Units i d'una trentena d'altres països han obtingut en la darrera dècada alguna de les diverses certificacions LEED.
A Espanya, en la categoria de noves construccions i rehabilitacions majors, fins avui només un (el Parque Empresarial Alvento, a Madrid). S'hi afegirà aviat un nou edifici d'oficines situat a la plaça Europa de l'Hospitalet, acabat de presentar. Construït per Layetana sobre projecte de RCR Arquitectes i concepte sostenibilista d'ERF, ofereix prestacions encara inusuals al nostre país: reducció d‘un 75% en la demanda d'aigua i d'un 67% en la d'energia d'il·luminació i climatització (evita l'emissió anual de 580 tones de CO2), profusa utilització de materials constructius reciclats (acer, fusta...) o produïts prop de l'obra, sense transports onerosos, etc.
Futur
El cas és que l'EDIFIIIICI (aquest és el seu nom provisional) és una construcció elegant, sense pilars interiors, transparent, tota ella d'acer i vidre. Fulmina el tòpic que les edificacions sostenibles són formalitzacions horribles eriçades de pròtesis tecnològiques. Aquesta mala arquitectura contraplacada de metal·lúrgiques complicacions epidèrmiques és una via morta que s'extingirà tota sola, segurament. Penso que estan igualment condemnats a l'extinció tots aquests excessos manieristes que són pura forma gratuïta, tan en boga fins a la darrera crisi. EDIFIIIICI suggereix una nova i estimulant via carregada de futur, em sembla.
Hi ha precedents: els diversos projectes de Frederic Pich Aguilera i Rosa Batlle, el Centre Esplai de Carles Ferrater al Prat, l'edifici Hemiciclo Solar de César Ruiz-Larrea a Móstoles, el Banc de Sang de Joan Sabaté a Barcelona... Tots comparteixen una idea bàsica: abans de convertir l'edifici en una planta industrial farcida de tecnologia pretesament sostenibilista, cal garantir el bon comportament de la construcció, d'acord amb aquell vell principi que no és més net qui més neteja, sinó qui menys embruta.
Es tracta de fer edificis eficients, a més d'eficaços. Atènyer l'eficàcia suplementant la ineficiència amb instal·lacions sofisticades és un error. El projecte LIMA (Low Impact Mediterranean Architecture) impulsat per Joan Sabaté extrema aquesta opció. En fase pilot, ja ha obtingut edificis residencials que demanden només 20 kWh per metre quadrat i any, enfront dels 150-200 dels edificis convencionals. EDIFIIIICI associa ara l'excel·lència formal a aquesta línia d'acció. És el camí, em sembla. I LEED ho certifica.
*Article publicat a El Periódico de Catalunya
