Un televisor o un PC de fa cinc anys consumien uns 6 watts en stand by, aquesta còmoda i generalitzada funció que permet reprendre immediatament el servei. Amb raó, sonaren veus d'alarma. En una casa moderna fàcilment pot haver-hi una dotzena d'aparells en stand by, la permanent demanda dels quals era, doncs, de 60 o 70 watts, equivalents a un consum anual d'uns 500 kWh. Era una malversació considerable.
Era, sí, perquè els aparells moderns en stand by demanden mig watt, és a dir deu vegades menys. Però a la xarxa encara trobes sistemes per calcular el consums dels stand by domèstics basats en el 6 watts per aparell, com si els moderns no existissin. A la xarxa i en el discurs, sens dubte ben intencionat, de molts ciutadans diguem que sensibilitzats. Situacions comparables es donen amb la revalorització energètica de residus finals, amb l'autogeneració energètica i amb dotzenes de temes sotmesos als canvis tecnològics, que són rapidíssims, o a les variacions sociològiques, igualment veloces.
Ja sé que és cansat, però convé falsar-se cada dia: què crèiem ahir que ja no tenim motius per creure avui. Naturalment, és més còmode anar pel món amb el mateix equipament ideològic de sempre, per pretesa coherència (que sovint no passa d'immobilisme) o per simple mandra mental. Però això no porta enlloc. Més ben dit, sí: porta a un sectarisme ideològic que t'allunya de la realitat.
El més colossal d'aquests encastellaments s'encarna en el convencionalisme econòmic sobre creixement, desenvolupament i benestar. Els dos darrers s'han desacoblat del primer, sobretot d'ençà de la darrera crisi, però el pensament econòmic estagnant no reacciona i continua confiant en un creixement indesitjable, per deleteri, i a sobre físicament impossible. Com ho hem de fer? Ni els stand by consumeixen ja 6 watts per aparell, ni el PIB pot créixer indefinidament. Imperativament, calen propostes, noves idees, models diferents. I sindicats 2.0, també.
*Article publicat a El Periódico de Catalunya
