La memòria és sàvia i permet oblidar ràpid el que interessa. Què lluny queda aquella sequera de l'hivern passat que va aixecar totes les alarmes públiques i va esperonar la imaginació desbocada dels tècnics, amb vaixells i canonades planificades a tort i a dret! Feia venir ganes de creure en la Santa Providència i, de fet, va acabar proveint (ella o les bogeries del nostre clima). Però els records tornen i, amb l'estiu massa recent i les crisis tan amenaçadores, costa iniciar els propòsits d'inici de curs de fer reformes sostenibles en la vivenda i per si venen noves sequeres.
Entre les més assequibles (tècnicament, no econòmicament) hi ha la instal·lació de plaques fotovoltaiques o d'una coberta verda a la teulada de casa. Segons l'estructura de l'edifici, també pot resultar viable pensar en un sistema de recollida d'aigües pluvials. El doble circuit per a les aigües grises millor deixar-lo per a edificis de nova construcció. Canviar vidres o pensar en sistemes domòtics per a l'estalvi energètic pot suposar un bon dispendi. En definitiva, que fa mandra.
(F)
Qualsevol reforma que vagi més enllà de canviar bombetes, posar reguladors de pressió a les aixetes o canviar les hortènsies per cactus vol la intervenció d'un tècnic o, millor, d'un arquitecte. I si algú ho vol constatar que ho faci i comprovarà que és molt difícil trobar arquitectes sostenibles en el mercat convencional de la construcció. Pel que diuen els que s'hi han trobat, alguns comentaris habituals de bona part dels arquitectes quan es parla de sostenibilitat en el disseny d'una vivenda particular (és a dir, subjecte a les limitacions d'un pressupost domèstic, no institucional) són: costa tant recuperar la inversió que no val la pena; els materials sostenibles són cars, no funcionen o costen de trobar; no hi ha constructors que els sàpiguen instal·lar; sacrificaràs pressupost i comoditat per uns principis?Tot això que surt a les revistes de disseny, de cases perfectament orientades segons el sol i el clima, materials sostenibles, domòtica, etc. sembla que està restringit, de moment, a això: a les cases de les revistes, als pressupostos de personatges rics i excèntrics, o a les institucions que amb el diner públic poden imposar especificacions en els projectes d'obra que assegurin un missatge estètic de sostenibilitat i adornin els seus programes polítics amb unes boniques plaques solars.
La resta, és a dir, la immensa majoria, haurem de continuar canviant bombetes i filtres perquè els arquitectes poc mediàtics que estan al nostre abast no tenen massa clar això de l'arquitectura sostenible. I no en parlem de les constructores, ni petites ni grans, que ni es plantegen la sostenibilitat si no és perquè una llei les obliga a instal·lar plaques solars als edificis nous. No sé si les escoles d'arquitectura podran jugar un paper més actiu en el futur en la formació dels arquitectes "de carrer" que dissenyen el 99% de les llars de les ciutats, esperem que sí. El que encara sembla que queda més lluny és el canvi en l'actitud de les constructores: si no ho van fer quan les vaques eren grasses, com ho faran ara que (pobretes) són víctimes de la crisi i cal ajudar-les amb els nostres diners a sortir del mal tràngol?
