A cada moment, arreu del món, una quantitat incommensurable de mots moren pocs instants després de ser emesos. Són llavors que cauen en terra erma, poca cosa més que esquitxades orgàniques de curt abast. Altres paraules, en canvi, troben en el seu camí interlocutors receptius on poden fructificar i generar reaccions emocionals i intel·lectuals de tota mena i intensitat.
Es veu que Einstein ja deia que no es pot resoldre un problema des del mateix marc mental que l’ha creat. I tot indica que l’individualisme del capitalisme que ha contribuït a la crisi ecològica difícilment serà capaç de resoldre-la. Per això la recerca mostra que el discurs de la consciència ecològica individual és poc eficient i, fins i tot, contraproduent per fer front als problemes ambientals.
Una idea recorre el planeta i no és altra que el gran reset. El gran reset està vinculat en certa forma al COVID i el raonament que l’impulsa és el següent: la pandèmia ha mostrat la debilitat de moltes estructures del sistema i, no només això, ha posat de manifest que aquestes estructures ja no són útils per al futur. En conseqüència cal reiniciar el sistema amb uns altres paràmetres.
Les dades indiquen que els ODS, el somni més gran que mai ens hem plantejat com a espècie, són una fita assolible. Ara falta tenir clar, també com a espècie, fins a quin punt estem disposats a fer els nostres somnis realitat.
L’emergència climàtica afecta el nostre entorn material i la nostra salut física, però també la nostra salut mental. L'ecoansietat es defineix com una por crònica a la destrucció mediambiental, tot i que encara no està reconegut com una afectació mèdica.
Després de mesos sense cotxes, hores punta, soroll i contaminació només han calgut uns dies per recuperar la inèrcia aparcada, que no abandonada, de la mobilitat frenètica de les nostres ciutats. En un món sense abraçades, un rètol de “petó i adéu” per zones d’estacionament curt per deixar i recollir nens a l’escola pot semblar l’arc de Sant Martí sortint dels núvols que hem vist als balcons. Però que la coloraina no ens tapi l’horitzó de la mobilitat sense emissions.
Estendre la filosofia de l’economia del bé comú a la mobilitat pot ser la manera de crear aquest nou escenari en el que administracions, empreses, organitzacions, persones... acceptin que anar de bòlid no ens fa més eficients, ni eficaços, ni productius, ni competitius.
Avui sabem que n’hi ha bilions de virus i que exerceixen un rol molt important en els ecosistemes marins, doncs diàriament eliminen entre el 20 i el 40% de les bactèries presents als oceans. Tot apunta, a més, que tenen una funció important en els cicles biogeoquímics de l’oceà: segresten CO2 i intervenen en l’intercanvi de gasos atmosfèrics.
Sempre s’havia dit que, per vèncer l’impuls de fer servir el vehicle privat, l’oferta de transport col·lectiu havia de ser més ràpida o més barata que el cotxe, o les dues coses alhora. Caldrà sumar-hi el factor de la salut. És cert que aquest aspecte, des del punt de vista de mantenir a ratlla la pol·lució atmosfèrica, fa anys que és un poderós argument per estimular l’abandonament del vehicle privat. Ara hi ha una nova perspectiva: la seguretat d’autobusos, trens i tramvies en relació als contagis.
La Terra no és a les nostres mans. No cal que la protegim amb paternalisme. Tot i que la inundéssim de contaminació, la Terra continuaria existint, això sí, sense nosaltres, la qual cosa demostraria fins a quin punt encara no hem comprès la veritable transcendència del joc de la vida, i el fet que aquesta es fonamenta en un meravellós equilibri dinàmic de tot amb tot.