Cal reenfocar el nostre model social de manera que la despesa en protegir i restaurar uns ecosistemes funcionals i rics en espècies es converteixi en la millor inversió que podem fer. En realitat, no tenim alternativa. El focus en el medi ambient no és una opció. És l'única manera d'assegurar no només el nostre benestar sinó la nostra mateixa persistència.
Les condicions per a una transformació personal i col·lectiva mai han estat millors, però, els objectius i les vies d'acció són difoses. Existeix una mena de consens sobre la inviabilitat de les anteriors formes de vida. Però, s'ha arribat a establir de forma generalitzada un vincle fort entre aquesta crisi i l'estat del nostre entorn? Difícil de dur a terme, sense cap mena de dubte, però una opció que pot contribuir a evitar futures catàstrofes i a fer viable la nostra espècie sobre el planeta. Com ens va ensenyar Viktor Frankl, quan no podem canviar la situació, el repte és canviar-nos a nosaltres mateixos.
Les elevades concentracions de partícules en suspensió a l’atmosfera, han exercit una acció impulsora i virulenta de l’epidèmia de COVID 19. Les partícules atmosfèriques actuen com veritables autopistes per les quals els virus no només circulen i es propaguen, també troben un substrat que permet als patògens romandre en l’aire durant hores i fins i tot dies.
D'aquesta pandèmia hem d'aprendre que només col·laborant, com fan les espècies vegetals, ens en sortirem. La vida només es propaga a través de la cooperació. Hem de col·laborar, tant en les famílies, en la societat, i en sintonia amb la natura.
M’atreveixo a fer un exercici molt senzill de recuperar declaracions i idees que personalitats, pensadors i institucions han compartit en les darreres setmanes. L’objectiu és copsar com va canviant en qüestió de dies el discurs que intenta relacionar el coronavirus amb el canvi climàtic.
Quant de forma més veloç es destrueixen i es posen en risc les bases materials que sostenen la vida, més sanes estan les economies. Les informacions col·laterals a la crisi del coronavirus llancen qüestions interessants des de la perspectiva de l'ecologisme social i m'animen a compartir amb vosaltres algunes reflexions.
Fer una aturada com l’actual, que ens afecta a tots i cadascun de nosaltres —i que per això és possible, en part, perquè tothom la fa alhora—, és una situació extraordinària que no s’havia donat fins ara, ni tan sols en la darrera crisi econòmica. Es tracta d’una crisi sanitària però encara més d’una crisi econòmica que està posant sobre la taula la vulnerabilitat del sistema actual, massa centrat en el consum.
Un dia normal i corrent, en una típica oficina d’un municipi de l’àrea metropolitana de Barcelona, un empleat va veure que necessitava gomets, els petits cercles adhesius de colors que es fan servir per marcar arxius, documents, llibres, etc. Seguint les indicacions de compres, va fer una comanda on-line a través del catàleg de l’empresa que té el contracte de subministrament amb l’ajuntament.
«Els estereotips podrien restringir el nostre cervell flexible i plàstic. Per tant, sí: rebatre’ls és important», diu Gina Rippon. Aquesta neurocientífica britànica, investigadora de l’Aston Brain Centre de la Universitat d’Aston a Birmingham, va visitar fa pocs dies l’Aula Magna de l’Edifici Històric de la Universitat de Barcelona (UB) per participar a la primera conferència del cicle Debats UB: feminisme.
Sabem valorar algunes disfuncions, però encara no sabem valorar el patrimoni. La comptabilitat econòmica tradicional, centrada en els valors productius o en les indemnitzacions, cobreix només una part del conjunt de funcions i impactes que hauria de contemplar. Les funcions i impactes no comptabilitzats s’erigeixen així en externalitats que no sabem parametritzar ni incloure en els balanços.