Crisi com a oportunitat. És un tòpic, sí, però, com tants altres, amb la seva càrrega de veritat, raó i sentit comú. La crisi de la COVID-19 ja està dibuixant un nou escenari en moltíssims àmbits de la nostra societat, tot i que encara no podem veure l'abast que tindran aquests canvis a què ens porta la propagació d'un virus que, d'entrada, ha posat en evidència la nostra vulnerabilitat.
Fa anys que la comunitat científica adverteix sobre les greus conseqüències del canvi climàtic i la necessitat de polítiques contundents que redueixin dràsticament les emissions. Alguns experts ja han fet notar que la crisi climàtica serà encara més greu que aquesta pandèmia. Afortunadament, encara som a temps d'esmorteir els seus efectes i hem vist com la humanitat és capaç d'actuar de manera contundent quan veu el perill davant seu.
Després de l'Acord de París aconseguit el 2015, i els Objectius de Desenvolupament Sostenible (ODS), les eleccions celebrades a diferents països (elecció de Trump, etc), van fer perdre l'esperança d'avançar prou ràpid en els compromisos per afrontar els riscos associats als límits planetaris. Es va arribar a la convicció que no s'aconseguiria progressar sense un salt cap endavant de les consciències - com proposava sobretot Naomi Klein - encara que això semblava una dolça utopia.
Tot i ser totalment legal, les forces de seguretat criminalitzen desplaçaments ciclistes legals i les campanyes de salut institucionals acusen d'irresponsabilitat per l'ús de la bicicleta. Aquests episodis revelen que existeixen prejudicis contra la bicicleta (conscients i inconscients) profundament arrelats: No es considera la bicicleta com un vehicle per al transport i s'assumeix que la persona ciclista està "fent una cosa dolenta", arribant a inculpar injustament i a el marge de les normes que institucions superiors han establert.
Tenir cura de la natura és inversió, no despesa. I la inversió en "allò públic" beneficia a tots. Una natura saludable assegura una societat i economies sanes. L'ecosistema en equilibri és un mínim comú denominador que garanteix a les empreses la seva activitat. Curiós que haguem necessitat aquesta crisi per aprendre quantes formes hi de col·laboració entre empreses, societat i governs.
O el finançament de les milionàries inversions que cada país europeu ha identificat com a imprescindibles per aixecar la seva economia es realitzen de forma mutualitzada i s'orienten a la transformació digital i la transició energètica i ecològica -canvis ja contemplats com a imprescindibles abans de la crisi- o és el propi esdevenir europeu i el seu lloc al món el que s'estarà posant en risc
En el 50è aniversari del Dia de la Terra, compartim la carta oberta al Secretari general de Nacions Unides, António Guterres, de la principal associació mundial de conservació de la naturala, BirdLife International. En aquesta carta, l'organització fa una crida a l'ONU perquè faci un pas audaç i sense precedents: declarar un medi ambient sa com un dret humà fonamental.
S'obre una nova perspectiva crítica d'abast civilitzatori que incideix sobre múltiples aspectes i convida a extreure alguns ensenyaments de la COVID-19 (per acció o omissió). Uns ensenyaments en relació a altres crisis globals com el canvi climàtic o la desestabilització dels sistemes naturals i que ja s'estan projectant sobre el planeta en processos temporals més amplis.
És a dir, sota condicions molt dures, parant gairebé tota l'economia i confinant-nos a les nostres cases, el màxim que estem podent fer és reduir les nostres emissions fins a un 25%. Clarament hem de fer més. Què podem aprofitar d'aquesta crisi per a l'impuls que es necessita? Doncs alguna cosa hi ha.
Com en el cas de la COVID-19, en la gestió de l'aigua i dels impactes associats al canvi climàtic, ens veurem abocats a la gestió de la crisi (sequeres i inundacions cada vegada més intenses i freqüents), si no som capaços d'avançar cap a la gestió de riscos i oportunitats.